EN EL
DESPAIG DE D.LEOPOLDO PEÑARROJA
in memoriam
I en el despaig ve una fina
tremolor en el silenci
i pareix que en la cadira
encara estigues assentat.
És estrany que la poesia
siga la forma en que et conec
i al mateix temps em fascina
poder-te en ella descobrir.
De tota la que hi havia
quina música t'agrada?
Quina roba el dia a dia
acostumaves a vestir?
T'agrada la rosa o la lila?
Dis-me, com és la teua veu?
Quina la teua camisa?
Com va ser el teu adeu?
Yo he estat en la teua ànima
pel misteri intemporal
d'aquella paraula humida
que deixares sobre el paper.
Casi res sé de ta vida
pero sí del teu amor
a esta mar nostra, polida,
lluenta i nua de Llevant;
a esta terra que és la nina
tant dels teus com dels meus ulls;
a esta chica que és fadrina
i que vull en tot el cor.
Com el vol d'una gavina
cauen a la mar paraules
que m'has dit en confidència
a lo més fondo de mi.
Lo que no té en el món mida
i que tu m'has explicat
és l'amor que Deu porfia
tindre-li a la humanitat.
Tu m'has dit com te dolia
vore en la creu a Jesús
i que a tu t'agradaria
hòstia morena junt ad ell
ser hui i sempre, sense tria
del teu temps ni del teu ser.
Yo també vull, aixina
amar a Crist, donar-li
lo que tinc i que Ell me fia
per a fer un millor lloc
d'este món que es precipita
al clot de lo relatiu.
Yo vull fer en esta vida
honra al meu llinage
i donar a Deu glòria,
honor, incens i lloança.
Quin testament, este dia
llegues a la teua prole!
Terra, paraula, fe. Quina
vols que guarde més a dins?
Moltes gràcies per la mina
d'or o diamants que m'has deixat.
Que Deu vullga que algun dia
en el Cel nos puguen presentar.
Preciós!
ResponderEliminar